Fins fa tans sols una generació o dues, era un petit país agrícola, ramader, pescador, amb una indústria artesanal autosuficient i un acceptable, inofensiu deliri romàntic pel que fa a l'art i la cultura.
Miquel de Palol
Assistim muts a la mort d'una llengua. La icona no és el deu que representa.
Dos mons oposats que no xoquen, es mesclen. El cosmopolitisme electrònic de Kippelboy i l'evocador pa amb tomàquet de Jordi Condal.
El missatge dels poemes, de tan clar, resulta ambigu: això va en sèrio o va en broma? La terra i la llengua, amenaçades, són motius de preocupació, de reflexió, d'amor i d'ironia. Motius subratllats amb les màscares i reforçats amb les imatges, de vegades de gran plasticitat, de vegades colpidores, però mai gratuites.
Música inquietant, per si amb les idees no n'hi havia prou. Als anys 70. l'arribada de la transició política aconseguí desactivar la poesia, la cançó, els moviments socials i la reflexió política. Avui els poders mediàtics, la publicitat i l'art de consum difonen amb una gran qualitat formal valors clarament asocials.
Se'ns vol induir a creure que hem de deixar el món en mans d'eixelebrats, capaços de mentir amb un somrís al a boca, que ens menen a desastres ecològics i a guerres xenòfobes. A Catalunya, la burgesia dimiteix de la seva tradicional defensa del patrimoni artístic i cultural. No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.
